Embandereu finestres i torratxes i venteu les campanes a desdir, ompliu el got de les millors garnatxes, mateu dotze pollastres i un garrí.
Que el nunci cridi al ball de les morratxes i a una òpera amb piano i violí, i a processó, que jo us daré les atxes i diners per a música i llatí.
Escampeu pel carrer murtra i jonquilla, que arribarà la noia que a mi em plau; té els cabells llargs i curta la faldilla i un cos de reina que se’n va a sarau.
Quan ella salti de tartana, a fe, farem un: -Oh!- tot empassant l’alè.
Josep Carner i Puig-Oriol.
Discretament, però amb aquella força que no se sap ben bé d’on procedeix vull deixar dit això que dic, les coses elementals i clares que em commouen: uns sentiments, uns anhels, uns neguits, el fer i desfer senzill de cada dia.
Puc afirmar que sóc feliç en fer-ho, intensament feliç moltes vegades.
Vull deixar dit això que dic, i prou.
Més endavant ja diré d’altres coses.
Miquel Martí i Pol.
Més endavant ja diré d’altres coses.
Miquel Martí i Pol.
Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol.
Un dia qualsevol foradaré la terra i em faré un clot profund, perquè la mort m'arreplegui dempeus, reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè per afirmar una presència d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta s'endurirà fins a esdevenir roca i clamaré, amb els ulls esbatanats, contra els temps venidors i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud, sense seguici d'ombra, no giraré mai més el cap per mirar enrera.
Miquel Martí i Pol.
Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang a la cara,
cercant només grapats d'or!
Àngel Guimerà i Jorge.
Electus ut cedri.
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l’eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada i li donà per terra l’esquerpa serralada, per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l’aucell que encativam; lo crit sublim escolta de l’àguila marina, o del voltor que puja sent l’ala gegantina remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel, té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l’infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades, i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera reial.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura, com una penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida!, oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les ’niran per la ventada com l’au dels temporals.
Miquel Costa i Llobera.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.
Miquel Martí i Pol.
Un dia qualsevol foradaré la terra i em faré un clot profund, perquè la mort m'arreplegui dempeus, reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè per afirmar una presència d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta s'endurirà fins a esdevenir roca i clamaré, amb els ulls esbatanats, contra els temps venidors i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud, sense seguici d'ombra, no giraré mai més el cap per mirar enrera.
Miquel Martí i Pol.
Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang a la cara,
cercant només grapats d'or!
Àngel Guimerà i Jorge.
Electus ut cedri.
Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera, més poderós que el roure, més verd que el taronger, conserva de ses fulles l’eterna primavera, i lluita amb les ventades que atupen la ribera, com un gegant guerrer.
No guaita per ses fulles la flor enamorada; no va la fontanella ses ombres a besar; mes Déu ungí d’aroma sa testa consagrada i li donà per terra l’esquerpa serralada, per font la immensa mar.
Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, no canta per ses branques l’aucell que encativam; lo crit sublim escolta de l’àguila marina, o del voltor que puja sent l’ala gegantina remoure son fullam.
Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta; revincla per les roques sa poderosa rel, té pluges i rosades i vents i llum ardenta; i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta de les amors del cel.
Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge: domina les muntanyes i aguaita l’infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge lo cel que l’enamora i té el llamp i l’oratge per glòria i per delit.
Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades, i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera reial.
Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura, com una penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l’altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida!, oh noble sort!
Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquil·les ’niran per la ventada com l’au dels temporals.
Miquel Costa i Llobera.